UA-89888721-1

INDEPENDÈNCIA: UN PROCÉS EN ACCELERACIÓ.

Article publicat a la revista Lluïta al març del 2013, sobre el procés d'independència.

A l'article 'Independència, comencem a tenir full de ruta. Transformació social, en tenim?', publicat en aquesta mateixa revista en el número 281 (desembre 2011 – gener 2012) feia una petita anàlisi de la història recent de l'independentisme, de la seva evolució des del 13S amb la consulta d'Arenys de Munt i de com s'estava plantejant el futur proper.

Tot i que el que pretenia deixar clar en aquell article, i des de la meva anàlisi, era que el procés per aconseguir la independència del Principat s'estava accelerant amb molta rapidesa, en un procés que s'estava convertint en irreversible i sense aturador, amb una important incorporació activa de persones procedents de les classes populars, que no només volien la independència sinó que també volien solucions als problemes que estaven, i encara estem patint. Al mateix temps, donava per fet que aconseguiríem la independència del Principat en un termini relativament curt de temps –com tot indica que acabarà passant–, malgrat que amb un model social que mantindrà els mateixos defectes que té la nostra societat actual.

Certament, tot aquest procés d'independència que està vivint el Principat canvia la seva velocitat a partir de la Consulta d'independència que es va realitzar a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009. Aquesta data marca un abans i un després en que el procés pren una acceleració prou evident fins a esclatar de forma definitiva en la gran manifestació de l'11 de setembre del 2012.

Fins a la històrica manifestació tot el procés s'havia mogut i havia anat creixent dins d'uns paràmetres d'acumulació de forces populars engegat i dirigit des de la societat civil, que s'autoorganitzava d'una forma o altra, però sempre al marge d'unes institucions que s'ho miraven astorades i, fins i tot, receloses de cap on podia evolucionar i de com aquesta evolució els hi podria afectar després de més de trenta anys d'una situació d'estabilitat que els havia afermat al poder.

Tot i així i gràcies als fets produïts -posicionament del Govern, posteriors eleccions i nova composició de la cambra parlamentaria- el procés puja un esglaó important al passar a ser gestionat per les institucions que acaba en la Declaració de Sobirania del 23 de gener del 2013 efectuada pel Parlament del Principat per una majoria de 85 vots favorables.

Aquesta Declaració és un pas important que va mot més enllà de les declaracions simbòliques anteriors a favor del dret d'autodeterminació del poble català que també s'havien fet des del Parlament del Principat, perquè defineix per primera vegada que l'únic subject polític i jurídic dipositari de sobirania és el poble de Catalunya i per iniciar el procés per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur polític col·lectiu.

Tot i la transcendència que té aquesta declaració i que inicia el procés institucional per esdevenir, de forma democràtica, un estat lliure, o sigui aconseguir la independència, no podem obviar els riscos que actualment existeixen per tal que aquest procés avanci de forma decidida.

El primer seria l'ambigüitat calculada del text per sumar les persones i formacions polítiques que tot i estar a favor del dret a decidir encara tenen dubtes respecte a l'obertura d'un procés d'independència. Hauria estat molt més clarificador per a tothom, incloent-hi la comunitat internacional, haver-lo anomenat “Declaració d'independència”.

El segon seria la falta de concreció d'un termini per tal que els ciutadans i ciutadanes del Principat puguin exercir el seu dret a decidir per expressar la seva voluntat d'esdevenir un estat lliure i independent amb igualtat de drets que la resta d'estat lliures i independents del món.

El tercer és que no es fa esment a la totalitat de la Nació catalana. Es pot parlar de ritmes diferents per la resta de territoris i també que cadascun d'ells anirà avançant cap a la seva independència en funció d'aquests ritmes, però en cap cas s'hauria d'haver obviat que la Nació catalana és molt més amplia que el Principat. Tots tenim un mateix origen, tots tenim una història comuna, tots hem tingut unes institucions que es van coordinar i treballar plegades fins al 1715 i tots hauríem de tenir un futur comú i d'interrelació, respectant les nostres pròpies idiosincràsies.

El quart és que en algun moment s'haurà de trencar la legalitat vigent que ens fa depenents de l'estat espanyol i això només es podrà fer des de la desobediència institucional.

Els riscos que aquest procés s'aturi són molts i també existeixen molts interessos, massa interessos, especialment econòmics, que voldran desviar els objectius establerts.

I és en aquest sentit que la societat civil, aquests moviments populars que s'han desvetllat després de massa d'anys de letargia, hauran de continuar amatents per evitar que aquest procés s'aturi o es desvii. No ens podem donar per satisfets amb el que s'ha aconseguit fins ara. Només estem en una fase del nostre viatge cap a Ítaca, aturar-nos ara sense continuar-lo implicaria perdre tot el que hem aconseguit fins ara. Si es vol arribar a l'objectiu final ens hem de sobreposar als problemes que ens trobarem i que ens posaran per continuar el viatge amb la màxima determinació i coratge.

Tot i així, tinc la convicció que hi arribarem molt abans del que ens pensem i també la tinc perquè tenim un gran aliat, l'estat espanyol que, amb les seves imposicions i prohibicions, ens ajudarà i empenyerà perquè la nostra decisió sigui més ferma i, fins i tot, aconseguim el nostre objectiu abans del que pugui estar previst.

 

 

 

 

05/01/2017 09:05

Deixa la teva opinió

* camps obligatoris (l'adreça electrònica NO es publicarà)

Autor*

email*

url

Comentari*

Codi*