UA-89888721-1

L’ESTELADA, UNA BANDERA DE COMBAT

Tots hem pogut comprovar com la bandera estelada és ampliament utilitzada en l'actualitat, però ¿coneixem el seu origen i el seu significat? O només té un significat estètic?

D’uns temps ençà hem pogut comprovar com la bandera estelada ha començat ha ser utilitzada de forma força habitual per amplis sectors de la nostra societat, especialment per joves i per persones descontentes de l’actual model nacional.

L’estelada, més enllà d’un significat estètic, té un clar significat ideològic que, a més d’estar basat en uns símbols molt concrets i específics, és el resultat del context polític i històric en el qual va néixer i en la influencia d’uns esdeveniments concrets que van afectar el seu esbós definitiu.

Inicialment tots sabem què és la bandera independentista, però hi ha molta més simbologia al darrera.

L’estelada és la senyera, quatre barres vermelles sobre fons groc, amb l’afegit, a la part superior, d’un triangle blau amb un estel blanc de cinc puntes.

En qualsevol bandera un estel solitari, independentment del nombre de puntes, simbolitza la llibertat nacional, la independència (la profusió d’estels en una bandera significa federalisme de diverses nacions, ex: Estats Units, Unió Europea).

El triangle equilàter, és el que va aparèixer durant la revolució francesa i significa: Llibertat, Igualtat i Solidaritat, a parts iguals. Aquest és un símbol inequívocament revolucionari, republicà i democràtic.

Cal destacar que, tant el triangle com l’estel, concretament el de cinc puntes (no el de quatre, ni el de sis -l’estel de David-, ni el de set puntes), són dos símbols que tenen el seu origen en la simbologia maçònica, que estava al darrera de la Revolució Francesa del segle XVIII.

El color blau del triangle significa el blau del cel, la humanitat, l’infinit. Aquest és el significat que se li va donar al color blau en la bandera americana, abans de la seva guerra de independència.

Caldria destacar que la senyera, la nostra senyera, quatre barres roges sobre fons groc, està considerada l’estendard encara en ús més antic d’Europa; per tant, el més antic d’occident.

L’estelada, que va ser utilitzada per primera vegada el 1918, pren com a model la bandera cubana. No hem d’oblidar que Cuba havia aconseguit la seva independència d’Espanya vint anys abans, al 1898 i representava un referent clar pels independentistes catalans, tenint en compte que els casals catalans a Cuba, tant el de Santiago com el de L’Havana, eren uns casals de forta vitalitat econòmica i referents polítics de patriotisme per a la resta de casals de Sud-amèrica i els de la diàspora Europea, tant per la quantitat de catalans que agrupaven, com per la seva radicalitat, com pel fet de comptar entre aquests catalans amb molts que havien participat a la guerra de Cuba al costat dels independentistes cubans en contra d’Espanya.

Amb anterioritat al 1918 ja havien existit banderes estelades: amb un estel al mig de la senyera (aquest és el primer disseny del qual es tenen evidencies gràfiques i és del 1908, per això ara celebrem el seu centenari), en un vèrtex, a fora o sobre un rectangle o un rombe amb fons blanc. Com a fet remarcable, s’ha de dir que els més de 5.000 voluntaris catalans que van participar amb les tropes franceses a la 1a Guerra Mundial, engalanaven les seves baionetes amb la senyera i un estel a la punta abans d’entrar en combat.

El disseny definitiu s’ha d’atribuir al grup d’independentistes dirigit per Vicenç A. Ballester. Aquest grup s’incrementà i adquirí una certa importància a partir del 1918, en un moment històric favorable com a producte de l’esclat d’independències que es produí a Europa (Finlàndia, Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Estònia, Letònia, Lituània, Sèrbia i altres), gràcies al famós discurs del 8 de gener de 1918 del President americà Woodrow Wilson, en què s’enunciaven els Catorze Punts per preservar la pau mundial mitjançant el respecte a les minories nacionals, el dret dels pobles per a determinar lliurament llur futur i per crear la Societat de Nacions.

Però va ser, especialment, l’exemple d’Irlanda, en guerra oberta amb Anglaterra des del 1916, el que decidí als independentistes catalans a disposar d’una bandera de combat que identifiqués clarament les aspiracions independentistes de Catalunya, tant per al mateix poble català com per a les potències estrangeres. També va aparèixer com a símbol de lluita contra tot el que significava de col·laboració amb l’opressor o de ‘conllevància’ amb el dèspota.

És a partir de l’acabament de la 1a Guerra Mundial (1918) que comença a aparèixer en diferents actes i manifestacions separatistes, així com en publicacions i manifestos patriòtics i en accions d’alliberament, com el complot de Garraf (1925) amb l’intent de voladura del tren en què viatjava el Rei Borbó Alfons XIII o en la temptativa d’invasió de Prats de Molló (1926). També és important destacar que els mítings d’en Francesc Macià estaven presidits per l’estelada i en l’acte de constitució del partit polític ‘Estat Català’ (18 de juliol de 1922) l’estelada hi era present i fou agafada com el símbol de l’organització política.

La gran mitificació que van fer la majoria de catalans de la figura d’en Francesc Macià va provocar que el seu ús s’expandís de forma considerable i que, també, fos utilitzada per la diàspora catalana amb gran profusió, des de Cuba a l’Argentina, des de Mèxic a França. Allà a on hi havia un casal català onejava l’estelada.

En un context de gran repressió i de falta de llibertats, entre 1918 i 1931, es van produir una gran quantitat d’aparicions de l’estelada i fets remarcables històricament. No els citaré tots, però hi ha un fet notable i força desconegut que és important recordar. Al 1928, a Cuba, es va aprovar la Constitució Provisional de la República Catalana (Constitució de L’Havana). Aquest és el primer document oficial que fa esment de l’estelada, un document que havia de convertir-se en la Carta Magna de la Catalunya independent. A l’article 3 s’hi diu: ‘La bandera oficial de la República Catalana és la històrica de les quatre barres roges damunt de fons groc, amb addició, en la part superior, d’un triangle blau i estrella blanca de cinc puntes al centre del mateix’.

Durant l’època republicana apareixeria amb certa assiduïtat en diferents publicacions i a, part d’Estat Català, hi van haver-hi altres formacions polítiques que la van fer seva. Després de la victòria feixista no va tornar a ser fins al 1940 que el Front Nacional de Catalunya (FNC), partit nacionalista radical que lluitava contra la repressió franquista, la tornés a utilitzar indistintament amb la senyera.

L’estelada representa un compromís intemporal ferm de combat i lluita per recuperar les llibertats perdudes durant la guerra de Successió (1701-1715), de tota la nació catalana (Països Catalans), així com un lligam amb totes les persones que van lluitar per no perdre-les i per reconquerir-les després i que no van caure en actituds genoflexes davant de l’opressor.

L’han fet servit o encara la utilitzen: Estat Català, Convenció per la Independència Nacional, Front Nacional de Catalunya, ERC, JERC, JNC i tot l’entramat de l’esquerra independentista al capdavant del qual hi ha la CUP.

(Font: llibre L’origen de la bandera independentista de Joan Crexell, editat per El Llamp, Barcelona 1988)

 Josep Manel Ximenis i Gil

06/01/2017 12:07

Deixa la teva opinió

* camps obligatoris (l'adreça electrònica NO es publicarà)

Autor*

email*

url

Comentari*

Codi*